El concert de Hefner va ser emocionant. En un moment determinat vaig evadir-me i pensava en com era de meravellós que en aquell instant la vida continués a llocs com Londres, mentre que, per altra banda, a dins aquell teatre restava aturada per una horeta (si fa no fa la durada del concert). En com devia ser la vida allà perquè en sortís gent com Darren Hayman i molts altres que omplirien la pàgina fins a vessar-la, i en com és aquí perquè el teatre fos quasi buit.
Avui he sentit per primer cop la necessitat de voler tenir vàries vides alhora per satisfer totes les curiositats que em sorgeixen. Uns companys han triat camí i he pensat: ei, aquest podria ser jo. La metàfora del tren és certa, i el que ningú t'explica és que un cop ets a l'estació t'entren ganes d'agafar-los tots. Però no pot ser. I si...? No, no pot ser. Totes es posen d'acord. Les sensacions, vull dir. Totes es junten i surten alhora. Per fotre, per agafar protagonisme.
Què dóna la felicitat? Fer allò que no hem fet i han fet els altres. Benvinguts al món dels envejosos.