I think I need a new heart

Blup és el soroll de les bimbolles que deixa anar el que respira sota l'aigua. El que no té l'aigua al coll, sinó que ja es troba en plena immersió de feina inacabable.

De moment, l'aire que queda als pulmons, no dóna per mantenir el blog com a un li agradaria, sinó per fer la feina que li pertoca (i ve just).

Un cop baixi el nivell de l'aigua i pugui sortir a agafar més aire, actualitzaré el bloc amb més freqüència.

Gràcies per la comprensió.

He decidit obrir fer néixer una branca d'aquest arbre i començar una nova secció mp3blog. Què és això? Us en faig 5 cèntims:

Apareixeran missatges que tendran per títol el nom d'un grup. Cada missatge contindrà links que us permetran descarregar mp3 de forma legal. Com sabreu si vos agradarà o no el que hi ha per baixar? El missatge també contindrà una petita crítica on també podreu trobar diferents referències. A més a més podeu deixar els vostres comentaris sobre cada grup, afegint el que volgueu a la crítica i/o referències i dient si vos ha agradat o no. Per si no n'hi ha prou cada setmana si fa no fa la ràdio s'actualitzarà amb el millor que ha aparegut a la pàgina. Així podreu escoltar abans de baixar.

Vos anim a què deixeu comentaris, així podrem saber qui són els usuaris de la pàgina (de fet saber si hi ha usuaris de la pàgina resultaria recomfortant). Podeu també aprofitar per proposar que apareguin nous grups o nous estils.

Vamos p'allà.

Acaben de passar per la tele el documental sobre investigadors catalans que es veuen obligats a emigrar a EUA per a poder seguir fent el què els agrada.

No és que no sabés el què el futur depara, però la veritat és que veure-ho per la televisió, a un documental (el gènere més creïble de la televisió moderna), fa impressió. Acostumat a veure tota mena de desgràcies als cada dia més docudrames, que solen donar veu a la gent que viu una situació injusta o expliquen històries per a no dormir, cercant colpejar la vena sensible del públic per tal de poder competir en audiències amb reality shows, tertúlies i concursos de dubtosa qualitat; veure ara com el futur que un ha mig-triat és l'objectiu de la càmara fa néixer sensacions contradictòries.

D'una banda he deixat de creure en el poder de la televisió, quan avui ja no és notícia haver-hi sortit, sinó no sortir-hi. Fer públics els problemes d'un a la televisió no els solucionarà. Not anymore. Encertadament una noia francesa afirmava al reportatge que una vaga d'investigadors no col·lapsa el país, no causa efecte, no te cap tipus de repercussió ni conseqüència. Per altra banda, sí crec que pot fer que la resta de la societat sigui més conscient de la necessitat  (?!) de la tasca investigadora, o simplement de la tasca investigadora, la gran desconeguda. En ser demanats per si creuen que les seves parelles entenen a què es dediquen elles o ells molts es resignen: "no fa falta que ho entenguin".

S'acosta el penyasegat del fi de carrera i tot i el vertigen de moment penso tirar per aquí. Molt serà que m'hi esclafi de nassos.

La notícia de sota era ja per molts, previsible. Però m'ha despert la curiositat i m'he posat a investigar per la xarxa. Crec que aquesta causarà molt més impacte al meu cercle d'amics. Si voleu saber més, ho teniu a la ràdio. Endevinar de quin grup es tracta és fàcil, esbrinar totes les cançons costa una mica més, i saber quines són les fonts d'inspiració ja és per nota. Qui es vulgui atrevir pot deixar les seves apostes als comentaris. Per obrir boca, un exemple escrit:

How can I explain away
Something that I haven’t done
And if you can’t trust me now
You’ll never trust in anyone
...

But if I can’t change your mind
Then no one will

Us sona? Si feu ús del google trobareu l'original, però... quina cançó usa aquesta lletra també? Pista: traduïu-la.

Sembla ser que per fí els Lightning Seeds s'han decidit a denunciar Mikel Erentxun per la cançó que va compondre per a Fran Perea, la de la sère Los Serrano.

Més info:

http://www.elconfidencialdigital.com/Articulo.aspx?IdArticulo=4631

Podeu comprovar el plagi a la nostra ràdio.

El concert de Hefner va ser emocionant. En un moment determinat vaig evadir-me i pensava en com era de meravellós que en aquell instant la vida continués a llocs com Londres, mentre que, per altra banda, a dins aquell teatre restava aturada per una horeta (si fa no fa la durada del concert). En com devia ser la vida allà perquè en sortís gent com Darren Hayman i molts altres que omplirien la pàgina fins a vessar-la, i en com és aquí perquè el teatre fos quasi buit.

Avui he sentit per primer cop la necessitat de voler tenir vàries vides alhora per satisfer totes les curiositats que em sorgeixen. Uns companys han triat camí i he pensat: ei, aquest podria ser jo. La metàfora del tren és certa, i el que ningú t'explica és que un cop ets a l'estació t'entren ganes d'agafar-los tots. Però no pot ser. I si...? No, no pot ser. Totes es posen d'acord. Les sensacions, vull dir. Totes es junten i surten alhora. Per fotre, per agafar protagonisme.

Què dóna la felicitat? Fer allò que no hem fet i han fet els altres. Benvinguts al món dels envejosos.