I think I need a new heart

Quin grup millor per reprendre l'activitat després d'un hivern que alguns diuen que no és hivern. IthinkIneedanewheart, malgrat tot, sí ha estat hivernant.

Torna, emperò, amb forces renovades. I si és així és gràcies al concert de 2 hores i escaig que es van marcar els Long Winters al Teatre de Lloseta dissabte passat per cortesia de Fonart. Aquest projecte de John Roderick completa la trilogia de Colin Meloy (Decemberists) i Ben Gibbard (Death Cab For Cutie) amb un so que beu de Posies, Nada Surf i deixa anar també pinzellades folk i psicodèliques.

Alguns els consideraran anacrònics per pensar que el pop/rock de tota la vida està ben mort i enterrat, però el discurs dels Long Winters sembla tenir pretensions de demostrar justament el contrari. Amb un darrer disc (Putting the days to bed, 2006) que precisament abandona el folk i es concentra en les guitarres enèrgiques.  

Els tens a la ràdio.

“The Long Winters - Pushover [MP3, 2.4MB, 128kbps]
“The Long Winters - Ultimatum [MP3, 3.4MB, 128kbps]
“The Long Winters - Blue Diamonds [MP3, 1.3MB, 48kbps]
“The Long Winters - Stupid [MP3, 1.4MB, 48kbps]

Mirah Yom Tov Zeitlyn, és qui s'amaga darrera aquest projecte. Coneguda no només per ser amiga i col·laboradora dels Microphones, sinó també per tenir una veu molt suggerent, es mou amb facilitat en el terreny del lo-fi sense renunciar a orquestacions com les de "Cold cold water", al més pur estil Ennio Morricone, o el to cabaret de "Light the match".

Per qui vulgui una garantia de qualitat: edita K records, segell de Calvin Johnson.

No és folk, no és pop, és Mirah. I la tens a la ràdio.

“Mirah - Light the match [MP3, 2.1MB, 128kbps]
“Mirah - Cold cold water [MP3, 4.1MB, 112kbps]
“Mirah - Sweepstakes prize [MP3, 1.9MB, 56kbps]
 

"Vuelvo a perder la noción de saber qué es lo que hago bien. No tengo la chispa".

Mentida. El Hombre Burbuja tenien tot el talent necessari per saber que el que feien estava ben fet. Que el món se n'adonés o no ja era una altra cosa i, per esgotament, van decidir acabar amb el grup al final del seu concert del FIB 2002, al que un servidor va assistir esgarrifant-se en sentir Julio de la Rosa, el cantant, pronunciar les fatídiques paraules "El hombre burbuja ha muerto! Larga vida al hombre burbuja!".

Però tot el que va torna, i més si s'aprofita la moda dels Surfin' Bichos. Dia 11 de Setembre (un toc cínic tenint en compte que el destí de Julio de la Rosa davant la dissolució del grup va ser Nova Iork)  va aparèixer el recopilatori "Tu ves ovnis" (Everlasting - Recordings from the other side, 2006). Un grans èxits acompanyat de demos i versions que no havia de venir sol, dos concerts de reunió, a Xeres i Sevilla, havien d'acompanyar-lo. Els concerts de moment han estat ajornats. Una gran notícia, així els fans incondicionals del grup tenim temps de fer augmentar l'expectació i contagiar-la.

Escoltau les cançons, les podeu trobar a la ràdio i/o les podeu descarregar dels links que trobareu a continuació. Qui no acabi recitant pel carrer "Kill the mosquito" o posant "Por que no" a la seva festa de cap d'any que deixi un missatge als comentaris. Li enviarem un metge de forma urgent que li diagnostiqui la sordera.

“El Hombre Burbuja - Crol [MP3, 2.7MB, 96kbps]
“El Hombre Burbuja - Mi rulot and I (demo) [MP3, 2.10MB, 128kbps]
“El Hombre Burbuja - Kill the mosquito [MP3, 3.6MB, 128kbps]
“El Hombre Burbuja - Por que no [MP3, 2.7MB, 128kbps]

He decidit inaugurar una nova secció del bloc amb la intenció de respondre algunes de les preguntes que em formulen els amics. Si de passada contribuim a desmitificar alguna que d'altra llegenda urbana i algú s'interessa per la física, millor que millor. Tranquils que la secció de música segueix operativa.

La primera pregunta és: perquè les aurores tan sols es veuen als (o prop dels) pols?

Tot i que el pare d'en Calvin n'estigui convençut, el vent solar no és el causant de què vegem el Sol anant d'est a oest, sinó que és un flux de partícules molt energètiques que ens arriben del Sol. En condicions normals aquestes partícules ens deixarien fets un formatge gruyère, però perquè no és així? Superman? El capità enciam?

No, és el camp magnètic terrestre. Un camp magnètic que, com podeu veure al vídeo de sota, està força deformat per culpa del vent solar, que el comprimeix d'un costat. Les partícules que arriben del sol no tenen més remei que canviar la seva trajectòria i seguir les línies de camp magnètic que, si us hi fixeu, surten dels pols terrestres. És el mateix que li passa a l'agulla d'una una brúixola, per molt que us hi esforceu sempre apuntarà als pols, assenyalant-nos així el nord i el sud.

Tenim per tant unes partícules molt energètiques arribant als nostres pols terrestres. Quan es troben amb capes prou denses de l'atmosfera col·lisionen amb àtoms d'oxigen i nitrogen, que s'exciten pels impactes i emeten llum visible, creant un espectacle de múltiples colors.

Llums, càmera, acció:

Ara que s'acosten aquelles dates on tothom presumeix de ser capaç de recomanar-te el millor que s'ha editat durant l'any fent unes llistes inacabables i sempre amb elements exòtics (fa modern) és hora d'advertir-te:

Desconfia de tota llista on el nou àlbum de Dan Bejar (Destroyer) no ocupi els 10 primers llocs.

Avisat quedes.

Aquest canadenc prolífic fins a l'exageració (10 anys, 7 àlbums, sense comptar que també forma part del supergrup The New Pornographers) no pot amagar els seus gustos musicals a l'hora de composar les seves peces. Però en uns temps en què Bowie s'ha convertit més aviat en una peça de museu, escoltar les cançons de Destroyer's Rubies (editat a Europa per Acuarela a partir del 21 de Novembre i amb un tema extra que no te l'edició americana) és un regal per als sentits.

Una orquestació digna de Divine Comedy, un so 70 de Bowie,  un regust a Dylan i lletres com em vaig abocar a mi mateix cap a l'infinit, creu-me, tenia els meus motius són el cóctel perfecte per enganxar-te aquesta tardor.

Tens a la ràdio el tema European Oils com a avançament del que et depararà aquest Destroyer's Rubies.  Com a la redacció (per dir alguna cosa) de IthinkIneedanewheart som (plural de modèstia) molt espavilats i estem sempre a la última, ja fa temps que tenim rondant per aquí l'edició americana d'aquest àlbum, i et podem assegurar que, tot i tenint una cançó menys, és un LP imprescindible. En concret el primer tema Rubies és una obra mestra, d'aquestes que un pensava que ja no es feien. En definitiva, que el compreu, que val la pena.

“Destroyer - European Oils [MP3, 4.50MB, 128kbps]

Luke Haines ha mort.

La frase és, per sort, una qüestió de màrqueting. Ell ha decidit dir-ho per poder publicar un disc triple (Luke Haines is Dead, EMI, 2005) i jo per aquelles coses d'enganxar el lector amb una primera frase impactant. És la darrera estratagema d'aquest geni per ocupar d'una vegada el lloc que li correspon a l'star system de l'indie, just devora altres morts il·lustres com Jeff Buckley i Nick Drake.

Cap visible del Auteurs, Baader Meinhof (pren el nom d'un grup terrorista alemany dels 70) i Black Box Recorder, ha flirtejat amb el pop, el rock, el glam-revival i l'electrònica. Si algun dia passeu per aquell hipermercat de la cultura que és l'fnac, potser trobareu a la secció de Selecció FNAC un disc com el New Wave dels Auteurs. No és casualitat. Quan el brit pop just feia les primeres passes Luke Haines i els seus Auteurs ja havien indicat el camí a seguir. Però ja se sap que ser pioner no garanteix l'èxit: la premsa britànica els va deixar de banda, preferint un so més simple com el de Suede i la premsa americana, des de la ignorància de la distància, els va calificar de seguidors del moviment en comptes de precursors. Un comença a entendre la mala bava que ha acumulat Luke Haines a les seves lletres àcides durant aquests anys.

Si voleu descobrir aquest magnífic grup de culte, Luke Haines us dóna l'oportunitat amb un concert dels Auteurs del novembre de 1999:

http://www.lukehaines.co.uk/etc/

Podràs escoltar-ne les millors cançons a la ràdio.

Per altra banda, Mr. Haines prepara un nou disc en solitari, Off my rocker at the art school bop, per dia 30 d'octubre. Aquest és el single de presentació:

Després d'una època d'exàmens he decidit tornar a mantenir la web. Si ho faig és gràcies a grups com The Lovekevins.

Des de Malmö, Suècia (com no) ens arriba una altra dosi de pop meravellós. La fàbrica sueca sembla no esgotar mai la matèria primera. Aquest cop la discogràfica te un nom idílic, perfecte: Songs I wish I had written. Més suggerent, impossible.

Amb un 7" i un cdEP editats, posen a disposició del món sencer a través de la seva web pràcticament tot el que tenen, les cartes sobre la taula. I The Lovekevins tenen un bon joc, una bona mà i estan per guanyar la partida i fer saltar la banca. Stop Being Perfect pot convertir-se en la banda sonora del teu dia a dia durant prou temps com perquè pensis que no pot ser que cançons com aquesta no s'hagin escrit fins ara, però la veritat és que destacar algunes cançons per sobre d'altres seria desmerèixer un inici discogràfic sense fisures. Grups com aquest ajuden a entendre perquè aquesta web, tot i intentar representar una certa varietat d'estils, no pot amagar la seva debilitat pel POP. Pop is not dead.

Els tens a la ràdio, i com que fer una selecció d'aquestes sis cançons més absolutament impossible i la ràdio fa temps que no s'actualitza, les trobaràs totes.

“The Lovekevins - Blame the english [MP3, 2.64MB, 128kbps]

“The Lovekevins - Stop being perfect [MP3, 2.78MB, 128kbps]

“The Lovekevins - Happy happy [MP3, 2.68MB, 128kbps]

“The Lovekevins - Max Leon [MP3, 3.68MB, 128kbps]

“The Lovekevins - Soviet.se [MP3, 4.26MB, 128kbps]

“The Lovekevins - The big nono [MP3, 4.92MB, 128kbps]

The Lovekevins, stop being perfect.